La paradoxa de l'espectadora és una investigació sobre la mirada i la condició de l'espectador contemporani realitzada amb el suport del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Graner Centre de Creació i Arts Vives.
Continguts relacionats:
︎ Memória gràfica de la recerca
︎ Espectadors en residència
︎︎︎ Escenes del confinament
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
![]()
Imatges d'Espectadors en residència, una comunitat d'estudi sobre la poètiques de l'espectador desenvolupada en Graner.
“Lo que me interesa es el destino de la energía impaciente que llena la mirada y que desea otra cosa que lo que se le da […] La mirada se limita difícilmente a la mera confirmación de las apariencias. Está en su misma naturaleza exigir más […] Pues llamo aquí mirada más que a la facultad de recoger imágenes, a la de establecer una relación.” Jean Starobinski, El ojo vivo
Vídeo d’Escenes del Confinament, un projecte de correspondències audiovisuals entre espectadores.
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Graner Centre de Creació i Arts Vives.
Continguts relacionats:
︎ Memória gràfica de la recerca
︎ Espectadors en residència
︎︎︎ Escenes del confinament
Imatges d'Espectadors en residència, una comunitat d'estudi sobre la poètiques de l'espectador desenvolupada en Graner.
“Lo que me interesa es el destino de la energía impaciente que llena la mirada y que desea otra cosa que lo que se le da […] La mirada se limita difícilmente a la mera confirmación de las apariencias. Está en su misma naturaleza exigir más […] Pues llamo aquí mirada más que a la facultad de recoger imágenes, a la de establecer una relación.” Jean Starobinski, El ojo vivo
La paradoxa de l'espectadora
Investigació I
2020- en curs
![]()
La paradoxa de l'espectador neix de la constatació d'un oblit en el camp de les arts. Davant de la insistent atenció que han rebut els artistes i les obres durant la modernitat, aquesta recerca proposa un desviament decisiu que ens condueix a perdre'ns en el domini de l'espectador. Una figura inaprehensible que, malgrat la seva centralitat en qualsevol definició de l'art, ha sabut mantenir-se en secret, vetllada per la penombra dels teatres, amagada als cinemes, disseminada a les galeries o parapetada darrere de les pantalles de la hiperrealitat.
Malgrat la seva discreció, la inclinació de l'espectador per la imatge, la seva suposada passivitat enfront del món, l'encantament per la ficció, el voyeurisme o l'ociositat dels seus costums, l'han convertit en l'enemic declarat de les doctrines iconoclastes, la crítica de l'espectacle (Debord), la revolució (Rousseau) i el coneixement (Plató). La seva condició d'esser doble, exposat a la ficció i les representacions li ha valgut l'expulsió de l'espai doctrinari de la veritat. Potser això explica la condició de nocturnitat i embrutiment amb què es presenta al corpus de la tradició occidental.
![]()
Des dels diàlegs de Plató, les màximes revolucionàries de Rousseau, el teatre pedagògic de Brecht, les anàlisis de la inflació de l'espectacle de Debord, o els intents més contemporanis de crear un teatre sense espectadors, sembla que Occident s'obstina a allunyar a l'espectador de l'embadaliment de la ficció. El silenci, el recolliment, l'aparent inacció de l'espectador xoquen amb gran part dels projectes estètics i polítics de la modernitat. Tanmateix aquests projectes apunten a allò del que és objecte una mirada, oblidant el conjunt de processos que tenen lloc en aquest gest inevitable i constitutiu de l'espectador que és la mirada.
Si la mirada és un òrgan que bascula entre la passió i l'acció, una mena de sismògraf que traça relacions entre veure, dir, sentir i pensar: Quina escena ens retorna la mirada de l'espectador? Com actua la seva mirada? A on ens porta i quins sentits i afectes s'elaboren en aquesta zona de penombra que habiten els espectadors? Quines són les poètiques de la traducció i els jocs d'equivalències que intervenen en la producció del sentit i l'experiència? Com problematitzar el camp de constitució de la mirada per a alliberar la imaginació dels circuits de l'autoritat, el consum i l'espectacle que saturen l'espai de l'art i la cultura? Com repensar les potències de l'escena des de la perspectiva de qui mira? Com transformar els materials de l'escena en un territori col·lectiu on afirmar els imaginaris de l'escena de demà?
![]()
Investigació I
2020- en curs
La paradoxa de l'espectador neix de la constatació d'un oblit en el camp de les arts. Davant de la insistent atenció que han rebut els artistes i les obres durant la modernitat, aquesta recerca proposa un desviament decisiu que ens condueix a perdre'ns en el domini de l'espectador. Una figura inaprehensible que, malgrat la seva centralitat en qualsevol definició de l'art, ha sabut mantenir-se en secret, vetllada per la penombra dels teatres, amagada als cinemes, disseminada a les galeries o parapetada darrere de les pantalles de la hiperrealitat.
Malgrat la seva discreció, la inclinació de l'espectador per la imatge, la seva suposada passivitat enfront del món, l'encantament per la ficció, el voyeurisme o l'ociositat dels seus costums, l'han convertit en l'enemic declarat de les doctrines iconoclastes, la crítica de l'espectacle (Debord), la revolució (Rousseau) i el coneixement (Plató). La seva condició d'esser doble, exposat a la ficció i les representacions li ha valgut l'expulsió de l'espai doctrinari de la veritat. Potser això explica la condició de nocturnitat i embrutiment amb què es presenta al corpus de la tradició occidental.
Des dels diàlegs de Plató, les màximes revolucionàries de Rousseau, el teatre pedagògic de Brecht, les anàlisis de la inflació de l'espectacle de Debord, o els intents més contemporanis de crear un teatre sense espectadors, sembla que Occident s'obstina a allunyar a l'espectador de l'embadaliment de la ficció. El silenci, el recolliment, l'aparent inacció de l'espectador xoquen amb gran part dels projectes estètics i polítics de la modernitat. Tanmateix aquests projectes apunten a allò del que és objecte una mirada, oblidant el conjunt de processos que tenen lloc en aquest gest inevitable i constitutiu de l'espectador que és la mirada.
Si la mirada és un òrgan que bascula entre la passió i l'acció, una mena de sismògraf que traça relacions entre veure, dir, sentir i pensar: Quina escena ens retorna la mirada de l'espectador? Com actua la seva mirada? A on ens porta i quins sentits i afectes s'elaboren en aquesta zona de penombra que habiten els espectadors? Quines són les poètiques de la traducció i els jocs d'equivalències que intervenen en la producció del sentit i l'experiència? Com problematitzar el camp de constitució de la mirada per a alliberar la imaginació dels circuits de l'autoritat, el consum i l'espectacle que saturen l'espai de l'art i la cultura? Com repensar les potències de l'escena des de la perspectiva de qui mira? Com transformar els materials de l'escena en un territori col·lectiu on afirmar els imaginaris de l'escena de demà?
